EL DERECHO ROMANO

Fonts del dret 

Les fonts que van originar aquesta gran creació de Roma ens les posa de manifest el jurista romà Gai en aquesta definició: Constant autem iura populi romani ex legibus, plebiscitiis, senatus consultis, constitutionibus principum, edictis eorum qui ius edicendi habent, responsis prudentium. «Els drets del poble romà neixen de les lleis, els plebiscits, els decrets del Senat, les constitucions imperials, els edictes dels que tenen capacitat per promulgar lleis, les respostes dels experts.» 

Mos maiorum (el costum dels avantpassats) 

El dret en la primera època, és un dret no escrit, consuetudinari, regit pel mos maiorum en el qual el pes de la religió ho envaeix tot. El pater familias, cap absolut de la família, també n’és el sacerdot, com el rex, cap absolut de la ciutat, és el summe sacerdot de la gran família que és l’Estat. 

La Llei de les XII taules 

La reforma de la societat impulsada per Servi Tul·li obligava la plebs a pagar impostos i a fer el servei militar, però no li concedia cap dret. L’any 494 aC, la plebs es va revoltar contra aquesta situació, es va retirar al Mont Sacre i va amenaçar de fundar una nova ciutat si no s’atenien les seves reivindicacions. 

Els plebiscits

Eren les decisions de la plebs, preses en les seves assemblees. En principi, obligaven només els plebeus, però, a partir de la Llei Hortensia (287 aC), van adquirir categoria de llei i, per tant, l’obligació d’acatar-los es va estendre també als patricis. 

 Els senatus consulta (els dictàmens del Senat) 

El Senat va ser l’òrgan constitucional més important i influent durant la República. Estava format per uns 300 membres i el càrrec tenia caràcter vitalici. El Senat era un òrgan de caràcter consultiu, però era tant el pes de la seva autoritat que, encara que les seves decisions, els senatconsults, no tinguessin categoria de llei, no hi havia cap magistrat que s’atrevís a desobeir-les. 

Edicta magistratuum (edictes dels magistrats) 

Els magistrats que tenien ius edicendi, és a dir, dret a adreçar-se al poble per proposar lleis, quan entraven en l’exercici del càrrec, promulgaven uns edictes, una mena de programa de govern, en els quals establien els principis que regirien durant el temps que durés el seu càrrec. 

Responsa prudentium (respostes dels experts) 

Ja en època antiga hi havia la figura de l’expert coneixedor de les lleis, però aquest coneixement va estar reservat primer als pontífexs i després als patricis. Els plebeus només hi van tenir accés quan es va publicar la primera compilació de lleis, feta per Apli Claudi el Cec. 

Constitucions imperials 

Sota el nom de Constitucions imperials s’engloven els diversos tipus de resolucions dels emperadors. Des del segle III, l’ordenament jurídic romà va patir una radical transformació en assumir l’emperador tot el poder legislatiu que abans estava confiat als pretors, els jutges i els jurisconsults.