ORGANIZACIÓN FAMILIAR
Requisits per a un matrimoni vàlid
Perquè un matrimoni fos legalment vàlid calia complir aquestes condicions:
• Tenir l’edat mínima. 12 anys les dones i entre 14 i 16 anys els homes.
• El consentiment dels pares.
• Tenir el ius connubii (dret de matrimoni). Només el tenien les persones lliures
amb dret de ciutadania.
Tipus de matrimonis
Hi havia dos tipus de matrimonis: cum manu, quan la dona que es casava abandonava la seva família i l’autoritat del seu pare per assumir el de la família del marit; i sine manu, quan la dona continuava sota l’autoritat del seu pare, i conservava el culte de la seva família.
Dins del matrimoni cum manu, hi havia tres modalitats:
• Confarreatio. Era un matrimoni de caràcter religiós i pràcticament indissoluble; només es podia dissoldre mitjançant una cerimònia semblant al casament que s’anomenava difarreatio.
• Coemptio. El pare cedia al marit l’autoritat sobre la seva fill; es fia en presència de
cinc testimonis o més i d’un funcionari, anomenat librepens.
• Usus. La convivència durant un any, sense interrupció de tres nits, atorgava al
marit la manus sobre l’esposa.
El matrimoni cum manu va desaparèixer i es va generalitzar el sine manu, que atorgava a la dona molta més llibertat, sobretot en l’aspecte econòmic.
Cerimonial de casament
Abans del matrimoni, tenien lloc les esposalles. Era un acte que se celebrava davant de testimonis per segellar el compromís en el qual els promesos s’intercanviaven regals i un anell que es posaven al dit anular de la mà esquerra.
El dia del casament la núvia abandonava els vestits de nena i es posava el vestit
nupcial: una túnica blanca, cenyida per un cinturó de llana amb doble nus i un vel
de color ataronjat.
El pare oferia un sacrifici a casa seva i a continuació es prenien els auspicis. Si eren
favorables, es continuava amb el casament; si no eren favorables, s’ajornava. A continuació se celebrava un sopar nupcial a casa de la núvia i després tenia lloc la deductio, o rapte de la núvia; ella es refugiava als braços de la seva mare, i el nuvi feia veure que l’arrencava amb
violència.
El divorci
En els primers temps de la República, el marit podia repudiar la dona. Però segurament
no era una actitud gaire freqüent ni gaire acceptada socialment.
A finals de la República, com que predominava el matrimoni sine manu, el divorci
va esdevenir molt més freqüent.
Tradicionalment, l’educació dels infants romans es duia a terme en el si de la família.
Durant els primers anys a càrrec de la mare, i després, en el cas dels nens a càrrec del pare. Els pares els transmetien els coneixements del seu ofici, els costums dels avantpassats i els deures i els drets propis dels ciutadans; a més, els ensenyaven a llegir, a escriure i a comptar, i també a nedar, a muntar a cavall i a fer servir l’espasa i la javelina. D’aquesta manera els educaven per ser ciutadans honrats i útils a la comunitat, capaços de guanyar-se la vida i de prosperar.
En el sistema escolar romà hi havia tres nivells: ludus litterarius, l’escola de gramàtica
i l’escola de retòrica.
Primera etapa: ludus litterarius
La primera etapa, que abastava fins als 11 o 12 anys, era a càrrec del litterator o
magister ludi. Eren escoles que tenien poc prestigi. Els professors estaven mal considerats
i mal pagats. Les famílies de la nobilitas no acostumaven a enviar els seus fills a aquestes escoles. La funció d’aquest mestre era ensenyar a llegir, escriure i comptar, tasca en la qual
invertia bastants anys. La metodologia que feia servir era lenta, pesada i avorrida.
No hi havia cap lloc concret destinat a l’escola; qualsevol loca, aïllat de la gent amb
una simple cortina, podia anar bé perquè un litterator fes classe. El mobiliari era
escàs: una cadira amb respatller (cathedra) per al professor i unes cadires plegables
per als alumnes eren suficients.
Segona etapa: l’escola de gramàtica
Aquests estudis estaven reservats, gairebé exclusivament, als fills de famílies amb
recursos, i abastaven des dels 12 anys fins als 16.
El ludus grammaticus estava pensat com a preparació per al nivell superior. Era
impartit per un professor anomenat grammaticus, que tenia una mica més de prestigi
i estava més ben pagat que el litterator. En aquestes escoles s’ensenyava bàsicament la llengua i la literatura grega.
Tercera etapa: l’escola de retòrica
Els que es volien preparar per a la vida pública o per exercir l’advocacia completaven
la seva formació a les escoles de retòrica. El que s’hi estudiava i practicava
essencialment era l’art de parlar en públic, l’art de convèncer; és a dir, l’oratòria.
Els introductors de l’ensenyament d’aquest art a Roma van ser rhetors grecs.
Perquè un matrimoni fos legalment vàlid calia complir aquestes condicions:
• Tenir l’edat mínima. 12 anys les dones i entre 14 i 16 anys els homes.
• El consentiment dels pares.
• Tenir el ius connubii (dret de matrimoni). Només el tenien les persones lliures
amb dret de ciutadania.
Tipus de matrimonis
Hi havia dos tipus de matrimonis: cum manu, quan la dona que es casava abandonava la seva família i l’autoritat del seu pare per assumir el de la família del marit; i sine manu, quan la dona continuava sota l’autoritat del seu pare, i conservava el culte de la seva família.
Dins del matrimoni cum manu, hi havia tres modalitats:
• Confarreatio. Era un matrimoni de caràcter religiós i pràcticament indissoluble; només es podia dissoldre mitjançant una cerimònia semblant al casament que s’anomenava difarreatio.
• Coemptio. El pare cedia al marit l’autoritat sobre la seva fill; es fia en presència de
cinc testimonis o més i d’un funcionari, anomenat librepens.
• Usus. La convivència durant un any, sense interrupció de tres nits, atorgava al
marit la manus sobre l’esposa.
El matrimoni cum manu va desaparèixer i es va generalitzar el sine manu, que atorgava a la dona molta més llibertat, sobretot en l’aspecte econòmic.
Cerimonial de casament
Abans del matrimoni, tenien lloc les esposalles. Era un acte que se celebrava davant de testimonis per segellar el compromís en el qual els promesos s’intercanviaven regals i un anell que es posaven al dit anular de la mà esquerra.
El dia del casament la núvia abandonava els vestits de nena i es posava el vestit
nupcial: una túnica blanca, cenyida per un cinturó de llana amb doble nus i un vel
de color ataronjat.
El pare oferia un sacrifici a casa seva i a continuació es prenien els auspicis. Si eren
favorables, es continuava amb el casament; si no eren favorables, s’ajornava. A continuació se celebrava un sopar nupcial a casa de la núvia i després tenia lloc la deductio, o rapte de la núvia; ella es refugiava als braços de la seva mare, i el nuvi feia veure que l’arrencava amb
violència.
El divorci
En els primers temps de la República, el marit podia repudiar la dona. Però segurament
no era una actitud gaire freqüent ni gaire acceptada socialment.
A finals de la República, com que predominava el matrimoni sine manu, el divorci
va esdevenir molt més freqüent.
Tradicionalment, l’educació dels infants romans es duia a terme en el si de la família.
Durant els primers anys a càrrec de la mare, i després, en el cas dels nens a càrrec del pare. Els pares els transmetien els coneixements del seu ofici, els costums dels avantpassats i els deures i els drets propis dels ciutadans; a més, els ensenyaven a llegir, a escriure i a comptar, i també a nedar, a muntar a cavall i a fer servir l’espasa i la javelina. D’aquesta manera els educaven per ser ciutadans honrats i útils a la comunitat, capaços de guanyar-se la vida i de prosperar.
En el sistema escolar romà hi havia tres nivells: ludus litterarius, l’escola de gramàtica
i l’escola de retòrica.
Primera etapa: ludus litterarius
La primera etapa, que abastava fins als 11 o 12 anys, era a càrrec del litterator o
magister ludi. Eren escoles que tenien poc prestigi. Els professors estaven mal considerats
i mal pagats. Les famílies de la nobilitas no acostumaven a enviar els seus fills a aquestes escoles. La funció d’aquest mestre era ensenyar a llegir, escriure i comptar, tasca en la qual
invertia bastants anys. La metodologia que feia servir era lenta, pesada i avorrida.
No hi havia cap lloc concret destinat a l’escola; qualsevol loca, aïllat de la gent amb
una simple cortina, podia anar bé perquè un litterator fes classe. El mobiliari era
escàs: una cadira amb respatller (cathedra) per al professor i unes cadires plegables
per als alumnes eren suficients.
Segona etapa: l’escola de gramàtica
Aquests estudis estaven reservats, gairebé exclusivament, als fills de famílies amb
recursos, i abastaven des dels 12 anys fins als 16.
El ludus grammaticus estava pensat com a preparació per al nivell superior. Era
impartit per un professor anomenat grammaticus, que tenia una mica més de prestigi
i estava més ben pagat que el litterator. En aquestes escoles s’ensenyava bàsicament la llengua i la literatura grega.
Tercera etapa: l’escola de retòrica
Els que es volien preparar per a la vida pública o per exercir l’advocacia completaven
la seva formació a les escoles de retòrica. El que s’hi estudiava i practicava
essencialment era l’art de parlar en públic, l’art de convèncer; és a dir, l’oratòria.
Els introductors de l’ensenyament d’aquest art a Roma van ser rhetors grecs.
Comentarios
Publicar un comentario