LA CIUDAD ROMANA
Desde el punto de vista urbanístico se distinguen en el mundo romano dos sistemas de trazado de les ciudades que se llamn natural y planificado.
El trazado natural
Es el modelo urbano que era habitual en las primitivas pequeñas aldeas preromanas
de Itàlia i de todo el occidente mediterranio. Este tipo de trazado buscaba la adaptación al medio físico en que se parecia, normalmente solía ser un llugar elevado, i la millor defensa contra els enemics. Es tractava de recintes emmurallats
de petita extensió, que no responien a cap pla preconcebut i estaven pràcticament
sense urbanitzar; es designaven amb la paraula oppidum.
Es conserven exemples d’aquest tipus d’hàbitat als castros del nord-oest de la Península.
Estaven construïts en elevacions estratègiques, ben proveïdes de defenses
naturals; els habitatges de planta rodona, amb una peça única i una coberta de palla
o brancam, s’agrupaven sense cap altre criteri que l’adaptació més bona possible al
terreny o al clima. Va pertànyer a aquest tipus de traçat el primitiu llogarret descobert
sobre el Palatí, bressol de la futura Roma. La reconstrucció dels habitatges
coincideix amb la dels castros al·ludits i amb algunes reproduccions en miniatura
trobades en tombes de la zona.
El trazado planificado
Aquest altre model urbà s’havia anat desenvolupant de manera semblant i simultània
pel Mediterrani oriental (Orient Mitjà, Grècia, Sicília) i també en la civilització
etrusca. Els romans el van copiar dels etruscs i posteriorment el van estendre per tot
l’Imperi.
El disseny d’aquest model urbà responia a un traçat rectangular i quadriculat, amb
sèries de carrers que s’encreuaven perpendicularment formant una xarxa viària
dominada per la simetria. Cada quadrat o rectangle resultant constituïa una insula
(illa); al cor d’aquesta xarxa hi havia situat el fòrum. Els dos carrers principals que
s’encreuaven al fòrum s’anomenaven cardo maximus, que anava de nord a sud, i
decumanus maximus, que anava d’est a oest. Aquests dos carrers anaven a parar a
quatre portes d’entrada a la ciutat i, fora de les muralles, es perllongaven en els respectius
camins (viae), al llarg dels quals se situaven les necròpolis o cementiris.
El primer teòric d’aquest tipus de planificació urbanística, que ha persistit fins als
nostres dies, va ser el grec Hipòdam de Milet (segle V aC). D’altra banda, el millor
tractadista romà sobre arquitectura va ser Vitruvi (segle I aC), que va escriure l’obra
De architectura, en deu llibres, la qual va influir extraordinàriament durant el Renaixement.
El trazado natural
Es el modelo urbano que era habitual en las primitivas pequeñas aldeas preromanas
de Itàlia i de todo el occidente mediterranio. Este tipo de trazado buscaba la adaptación al medio físico en que se parecia, normalmente solía ser un llugar elevado, i la millor defensa contra els enemics. Es tractava de recintes emmurallats
de petita extensió, que no responien a cap pla preconcebut i estaven pràcticament
sense urbanitzar; es designaven amb la paraula oppidum.
Es conserven exemples d’aquest tipus d’hàbitat als castros del nord-oest de la Península.
Estaven construïts en elevacions estratègiques, ben proveïdes de defenses
naturals; els habitatges de planta rodona, amb una peça única i una coberta de palla
o brancam, s’agrupaven sense cap altre criteri que l’adaptació més bona possible al
terreny o al clima. Va pertànyer a aquest tipus de traçat el primitiu llogarret descobert
sobre el Palatí, bressol de la futura Roma. La reconstrucció dels habitatges
coincideix amb la dels castros al·ludits i amb algunes reproduccions en miniatura
trobades en tombes de la zona.
El trazado planificado
Aquest altre model urbà s’havia anat desenvolupant de manera semblant i simultània
pel Mediterrani oriental (Orient Mitjà, Grècia, Sicília) i també en la civilització
etrusca. Els romans el van copiar dels etruscs i posteriorment el van estendre per tot
l’Imperi.
El disseny d’aquest model urbà responia a un traçat rectangular i quadriculat, amb
sèries de carrers que s’encreuaven perpendicularment formant una xarxa viària
dominada per la simetria. Cada quadrat o rectangle resultant constituïa una insula
(illa); al cor d’aquesta xarxa hi havia situat el fòrum. Els dos carrers principals que
s’encreuaven al fòrum s’anomenaven cardo maximus, que anava de nord a sud, i
decumanus maximus, que anava d’est a oest. Aquests dos carrers anaven a parar a
quatre portes d’entrada a la ciutat i, fora de les muralles, es perllongaven en els respectius
camins (viae), al llarg dels quals se situaven les necròpolis o cementiris.
El primer teòric d’aquest tipus de planificació urbanística, que ha persistit fins als
nostres dies, va ser el grec Hipòdam de Milet (segle V aC). D’altra banda, el millor
tractadista romà sobre arquitectura va ser Vitruvi (segle I aC), que va escriure l’obra
De architectura, en deu llibres, la qual va influir extraordinàriament durant el Renaixement.
Comentarios
Publicar un comentario